“Els jocs paradoxals, la tàctica i l’educació”
PRÒLEG
Som Josep Úbeda
Navarro, Héctor Garrigós Reyes y David Martínez Álvarez, estudiants de CAFE
(Ciències de l’activitat física i l’esport) de l’assignatura de Joc Educatiu i
en aquest treball anem a tractar el tema dels Jocs Paradoxals, uns jocs no
massa coneguts però en gran importància per a la educació per les seues
característiques.
INTRODUCCIÓ
En el següent
bloc anem a aprofundir en aquest tema tractant d’aclarir per a que son útils
els jocs paradoxals en l’educació de les actuals i futures generacions. Es
tracta de jocs originaris a la cultura occidental, on destaquen sobre altres
aspectes, els components de relació entre els participants del joc,
interpersonal i soci afectius, d’ahi la seua importància en el àmbit educatiu.
DEFINICIÓ I
CARACTERÍSTIQUES DEL JOC PARADOXAL
Per començar i centrar el tema en el joc, i
posteriorment en el joc paradoxal necessitem conèixer les definicions de cada
terme. Segons Cagigal, J. M. (1996) el joc
es una acció lliure, espontània, desinteressada i intranscendent que s’efectua
en una limitació temporal i espacial de la vida habitual d’acord a determinades
regles establides o improvisades i l’element informatiu es la tensió. Per altra banda, definim la paraula
paradoxal que segons la Real Acadèmia de la Llengua: Fet o dit que mostra una
contradicció.
Dit açò ja podem definir concretament que son els
jocs paradoxals. Segons Parlebas (1981), un joc paradoxal es aquell que
qualsevol persona pot intervindré com a company i al mateix temps com a
adversari. Si anem a l’àmbit esportiu, es podem trobar amb diferents esports
que son paradòjics com el ciclisme, el cross, l’esquí, etc. Parlant de Jocs
Tradicionals, podem trobar el talla fils, els 4 cantons etc. En aquests jocs hi
hauran una sèrie de pactes, aliances que serviran per a guanyar i al mateix
temps hi haurà desconfiança entre els que participen ja que mai es sabrà si el
pacte es complirà.
Cal definir les distintes característiques que es
poden donar en els jocs paradoxals:
Segons Parlebas (1981), els jocs es poden
classificar depenent la xarxa de comunicació en jocs exclusius o jocs
ambivalents. Els jocs exclusius serien jocs en que en tot moment saben qui son
els nostres companys, així com qui son els nostres adversaris. Dins d’aquests
jocs també es poden dividir en:
•
Estable: en aquest tipus de joc, no hi ha cap possibilitat de cooperar en cap
jugador de l’equip contrari, els jugadors sempre pertanyen al mateix equip.
• Inestable: en aquests jocs, estan
clarament definides les relacions de col·laboració i oposició per la
pertinença a un equip o al desenvolupament d’un rol. Aquests jocs, a la
vegada, poden dividir-se en:
Permutants: per
exemple, en el joc de pillar, el que té el rol de perseguidor, quan toca a
algun perseguit, canvia el rol amb ell.
Convergents:
amb el mateix exemple que abans, si el perseguidor toca a un perseguit, este
passa a ser perseguidor en companyia del que l’ha tocat.
Fluctuants:
aquest tipus permet que, amb alguna acció o amb algun element, salvar-te de ser
pillat. Per exemple, en el joc de pillar, quan fas STOP, et quedes quiet i no
pots ser agafat. O “la pilota salvadora”, que si tens el baló a les mans no
pots ser agafat.
Per altra
banda, els jocs ambivalents son jocs en els que qualsevol jugador pot assumir el
rol de company o adversari al mateix temps, aquests jocs també es poden nombrar
jocs paradoxals. Ací també hi ha dos tipus:
• Estable: en aquest tipus de joc, el tret
d’estabilitat obliga a pertànyer al mateix equip durant tot el joc, però
l’ambivalència planteja la possibilitat de cooperar en jugadors de l’equip
contrari, permitint les relacions de solidaritat i rivalitat.
• Inestable:
aquests jocs impliquen que tots els jugadors poden mantindre relacions
d’oposició i col·laboració i, a mes a mes, poden canviar de una jugada a
l’altra, el rol o la pertinença a un equip. Parlebas (1981)
Continuant en
la classificació de Parlebas (1981), també podem dir que els jocs es
classifiquen en simètrics o asimètrics. Els jocs simètrics serien aquells en
que el nombre de participants no varia al llarg de la partida, mentre que en
els asimètrics si que pot variar el nombre de jugadors per equip.
LA TÀCTICA ALS JOCS PARADOXALS
En els jocs
paradoxals, s'intenta trencar el dualisme que hi ha en molts jocs afegint un
tercer equip, que dificulte més el joc i obligue a pensar encara més per a
poder obtindre l'objectiu que es vol complir i per tant de pensar en totes les
possibles estratègies que puguen haver-hi i així aconseguir aquell èxit que es
vol. En estos jocs, podem observar que no sols desenvolupem les capacitats
motrius de les persones, sinó que també desenvolupem les capacitats mentals
obligant-los a aquelles persones que juguen, a pensar de quina manera podríem
aconseguir el nostre objectiu. De tal manera, açò ens comporta a un pas més per
a aconseguir el gaudi de la persona en la pràctica dels jocs ja que jugar sense
pensar, ens pot portar a ser més avorrit que si juguem i en el mateix joc
intentem elaborar estratègies que puguen sorprendre als altres i poder
aconseguir l'objectiu."
Les diferències
entre el joc paradoxal i dual són les següents:
En el joc dual
es basen en l'enfrontament de persones o grups, en els que només hi ha dos
rols, per exemple, en el joc de "polis i cacos" en els que uns agarren
als altres i els altres intenten no ser agarrats. En el joc dual amb la
introducció d'un tercer grup o equip, aconseguim que un tercer equip trenca la
concepció dual, perquè en tota triada, es dóna una cooperació entre oponents de
caràcter paradoxal, és a dir, s'establixen pactes entre equips per a aconseguir
l'objectiu de forma reeixida. En estos jocs es desenvolupen les capacitats
mentals, ja que obliga a pensar als seus participants. El joc paradoxal com hem
definit anteriorment és aquell que cada persona pot ser company i adversari,
s'establixen uns pactes entre les persones per a aconseguir un objectiu, però
mai se sap si l'altre complirà eixe pacte perquè tots volen guanyar i açò
generarà desconfiança entre els participants perquè en definitiva ni enfronten
a equips i persones com en els duals i triades, es podria dir que tots van
contra tots encara que s'establisca algun tipus d'acord entre els participants.
Per exemple durant una carrera de ciclisme, dos participants poden fer-se
relleus perquè així ho han acordat, però un veu que a l'altre està cansat i
realitza una estirada per a deixar-ho arrere.
Per a entendre-ho
millor posem com a exemple el joc del “talla fils”, i l’expliquem:
LA IMPORTANCIA
DELS JOCS PARADOXALS EN L’EDUCACIÓ
L'educació, en el sentit més ampli, és qualsevol acte o l'experiència que
té un efecte formatiu en la ment, el caràcter o la capacitat física d'un
individu. En un sentit tècnic l'educació és el procés pel qual la societat
transmet, de manera deliberada organitzada i sistemàtica, els seus coneixements
acumulats, aptituds i valors a les noves generacions. L'educació formalitzada
en les institucions educatives complementa les funcions de formació que la família extensa no pot proveir als seus infants i és una necessitat gairebé ineludible
en aquelles societats en que la "família", entesa com el conjunt
d'adults que es relacionen estretament amb l'infant, s'ha anat reduint i inclús
generant models de família monoparental. (viquipèdia)
Per què es important l’educació?
L'educació també implica una conscienciació cultural i conductual, on les
noves generacions adquireixen els models de ser de generacions anteriors.
El procés educatiu es materialitza amb una sèrie d’habilitats i valors, que
produeixen canvis intel·lectuals, emocionals i socials en el individu. D’acord
al grau de conscienciació aconseguit, aquests valors poden durar tota la vida o
sols un cert període de temps.
En el cas dels xiquets, l’educació busca fomentar el procés de
estructuració del pensament i de les formes d’expressió. Ajuda en el procés
maduratiu sensori-motor i estimula la integració i la convivència grupal. (definición.de)
La societat s’ha de conscienciar que l’educació es la base de les persones,
els ciments de la ciutadania. Nicomac d´Aristotil ja va dir fa 2000 anys “En
quant a les coses que tenim que aprendre abans de fer-les, les aprenem
fent-les; per exemple, els constructors aprenent construint, els músics
escoltant i tocant música; de la mateixa manera ens tornem justos per mitjà
d´actes justos, valents per mitjà d´actes valents...
L’educació dels xiquets també pot ser paradòjica "Saber obeir. El pas de la desobediència
a l'obediència. Encara que puga resultar paradoxal aprendre a obeir l'autoritat
dels adults en la infància és requisit imprescindible per a aconseguir la
nostra pròpia autonomia moral. Obeint a altres aprenem a obeir-nos a nosaltres
mateixos i controlar la nostra pròpia vida. L'educació és un procés paradoxal.
Estem posant contínuament límits als nostres fills, pareix que els anem llevant
llibertat, i ells probablement així ho senten, però en el fons els estem donant
autonomia, estem ajudant a fer que posen el seu propi motor en marxa. Cap
xiquet s'habituaria a dutxar-se diàriament o a llavar-se les dents després de
cada menjar si els adults que li acompanyen no li forcen una vegada i una altra
a fer-ho. Eixe “forçar” la seua naturalesa infantil, tractant que incorpore
hàbits higiènics en la seua vida, a la llarga li va a proporcionar major
llibertat d'elecció. D'adult només el que ha aprés i interioritzat eixos hàbits
podrà decidir si els manté o no. I no solen abandonar-se perquè prompte es
comprèn que a qui de veritat beneficien és a un mateix, ja que ens fan més
lliures. La salut ens fa més lliures que la malaltia. Esta lògica podem
aplicar-la a tots els bons hàbits: de lectura, d'estudi, d'exercici físic, etc.
(González, J. D.)
Dit açò cal que es done donar importància als jocs, perquè amb la practica
també s’aprèn. I els jocs són molt bons transmissors dels valors, ja que
qualsevol persona mostra una especial motivació pel joc, predisposició quasi
instintiva, facilitada quan les circumstàncies de l’entorn són favorables i
quan la persona mostra una actitud juvenil.
Per què es important els jocs paradoxals?
Una persona exerceix una influencia ordenada i voluntària sobre altra, amb
la intenció de formar als xiquets. Així, el sistema escolar es la forma en que
una societat transmiteix i conserva la seua existència col·lectiva entre les
generacions futures (definición.de). Per això es important en l’educació els
jocs paradoxals ja que aquest tipus de joc pot inculcar en els xiquets valors
com la solidaritat, la igualtat, el companyerisme i la psicologia al posar-se
en la ment dels altres. En aquests jocs es donen moltes situacions que es poden
aplicar en la vida real i aquestes, es poden aprofitar per a ensenyar als
xiquets com podrien actuar més correctament. Per exemple es dona el cas que no
hi ha mi dèbils ni forts, en els jocs paradoxals es tendeix a la igualtat entre
uns i altres perquè al haver canvis de rols contínuament mai guanya el
mateix sempre ja que la sensació de incertesa fa que no sàpigues que va a
passar, si es van a aliar en tu, si t’enganyen... Aquesta sensació d’incertesa, de no saber el
que pot passar es la clau dels jocs paradoxal, la característica que el
diferencia dels altres jocs. Açò pot passar a la vida real que en algú en que
confies després t’enganya, i et traïciona. Totes estes situacions es poden
veure clarament als jocs paradoxals, contínuament hi ha pactes, traïcions...
que tu pots aplicar a la vida real i a ensenyar aquests valors als xiquets.
En els jocs paradoxals prima la intel·ligència pràctica del subjecte perquè
en tot moment està present la presa de decisions, ja que es el mateix subjecte
el que decideix el rol que representarà en el joc, i que pot canviar-ho en
qualsevol moment. En aquests jocs, no sols esta present la característica
física, sinó que el principal tret es l’estratègia, on es farà pensar al xiquet
o xiqueta abans d’actuar. Gracies a açò els nens desenvolupen la ment, una gran
qualitat que deuen treballar en molta atenció en les etapes escolars.
Altre component amb gran importància en els jocs paradoxals es el continu
canvi de rol, on unes vegades eres company de un, i poc despres pases a ser
adversari del mateix participant. Es creen aliances que poden trencar-se en
qualsevol moment del joc, en funció de l’estrategia que es prenga, es ací on
apareix la intel·ligència practica de la que em parlat abans.
També pots aprofitar els jocs per a les estratègies. Per exemple, en les
estratègies polítiques, quan dos partits minoritaris fan una coalició per a fer
front a un partit majoritari, més fort. Açò fa que els joves comproven que els
dèbils alguna vegada també poden ser forts, i que lluiten pel seu futur amb més
ganes. Però també saber que en un moment donat aquest pacte es trenque per la
traïció d’algun partit. Per lo tant es important l’ensenyament dels jocs
paradoxals perquè tenen similituds en la vida real.
CONCLUSIONS
Després de treballar sobre aquest tema dels jocs paradoxals, la primera
conclusió que podem extraure es que la informació es prou escassa en comparació
amb altres tipus de jocs (d’invasió, de canxa dividida, de cooperació…) dels
quals podem trobar moltes referències amb gran informació, no passa així amb el
tema dels jocs paradoxals, ja que la informació que podem trobar es molt
escassa i a vegades prou dolenta.
Després de realitzar aquest treball, creiem convenient dir que caldria donar-li
molta mes importància a aquests jocs sobre tot en l’àmbit de l’educació, ja que
en ells podem trobar característiques molt interessants (com l’aliança, el
pacte, la traïció... eixa sensació d’incertesa, de no saber el que pot passar),
allunyades de les que apareixen en la resta de jocs, i que poden ser de gran
importància i ajuda per l’alumnat. En primer lloc podem dir que la gran majoria
d’aquests jocs no requereixen d’una gran capacitat física per a poder
aconseguir l’objectiu, prima per davant de tot l’ intel·ligència pràctica del
subjecte. Així aquells alumnes amb menys capacitat física, tenen les mateixes
possibilitats d’arribar a l’objectiu establert, açò proporciona un element
integrador i motivant per a tots els alumnes.
D’altra banda i com ja hem tractat en el desenvolupament del treball, el
fet dels continus canvis de rols, ens resulta interessant, perquè així tots els
participants experimenten durant el transcurs del joc totes les situacions,
tant “l’ajuda” com la “traïció”. Pensem que açò si es fa d’una manera adequada
pot donar lloc a que l’alumnat reflexione, i puga arribar a ficar-se en la pell
del company/a. Inclús si incidim amb aquest tema podem extrapolar-ho del joc, i
portar-ho a situacions de la vida reial, per tal d’intentar transmetre una
sèrie de valors als nostres alumnes.
Per últim dir que per les seus característiques pròpies, els jocs
paradoxals afavoreixen les relacions interpersonals dels participants i per
tant creen un ambient adequat per al bon funcionament del grup, fet que fa que
al mateix temps que aprenen es diverteixen jugant. Recordar que aquesta es
l’essència dels jocs, i per suposat també dels jocs paradoxals.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Sánchez, R. (2000). Del duelo a la
paradoja: Una propuesta de enseñanza de los juegos tradicionales infantiles
basada en la comunicación motriz.
Cagigal, J. M (1996). Obras Selectas. (Volumen l). Cádiz: COE,
1996.
Definició de la paraula “paradoxa”
en la RAE.
Parlebas (1981). Clasificaciones generales y específicas de
los juegos deportivos.
González, J. D. Ética de la competición deportiva: valores y contravalores del deporte
competitivo.
Beltrán, J. M. Antolín, R. Y Domingo, C. Aplicació didàctica dels jocs a l'educació física.
Ivars, J. La importancia de la educación. Artículo en la revista apunts.
Definición de
educación en la web: http://ca.wikipedia.org/wiki/Educaci%C3%B3
Vídeo
explicatiu del joc del “talla fils” en:
